Llengua i política

Si no heu escoltat la conversa entre Carme Junyent i Quim Monzó a RAC1 del passat 23 de febrer, us la recomano.

Poca cosa més es pot afegir als arguments que aporten al debat sobre llengua i gènere que resta obert d’ençà que a algú -que juraria que no era filòleg- se li va acudir allò del “llenguatge no sexista”.

Amb la ironia que els caracteritza, posen en evidència diferents situacions en què la pretesa correcció política frega el ridícul i, més greu encara, fa que el missatge que es vol transmetre resulti imprecís i equívoc.

Des que les administracions van dictar instruccions per evitar l’anomenat ús de la llengua discriminatori envers la dona, trobem molts exemples de textos feixucs de llegir o de discursos carregosos d’escoltar perquè van en contra d’un principi elemental del llenguatge: l’economia, és a dir, el mínim esforç en l’emissió i la descodificació dels missatges sense perdre càrrega comunicativa.

Al meu parer, el problema rau en una mala interpretació del concepte de gènere, que no és equiparable estrictament al de sexe. Per contra, no passa el mateix amb el nombre, l’altre tipus de flexió nominal en català. Quan diem “la tortuga és un rèptil” no ens referim a un únic animal. En aquest cas, la paraula “tortuga” designa totes les tortugues, mascles i femelles, de totes les espècies. I això, que jo sàpiga, no ho qüestiona ningú.

De la mateixa manera, malgrat la ingerència de la política en la llengua, en català el masculí és la forma no marcada de gènere. Això significa que quan parlem dels “empleats de banca” ens referim per igual als homes i a les dones que treballen al sector bancari. Dir “els empleats i les empleades de banca”, a banda d’allargar la frase, no contribueix pas a millorar les condicions de treball de les dones ni a dignificar la seva feina. Al contrari, potser només és una cortina per tapar el problema real que hi ha en alguns sectors: la diferència de condicions laborals entre sexes. I voler atacar aquest problema per la via de la llengua no sembla pas la forma més eficaç…

Sense arribar a la collonada extrema d’emprar sempre el femení, amb el pretext que fa referència a la condició de “persones”, també cal alertar que l’abús d’aquest terme que s’ha potenciat en manuals de llenguatge políticament correcte pot portar confusions. Per exemple, “persones treballadores” no és equivalent a “treballadors”. Les persones treballadores són les que no són gandules, les que es saben trure la feina de sobre. Per referir-nos al conjunt d’empleats d’una empresa o, de forma genèrica, a la classe treballadora, hem de dir “els treballadors” (i no cal afegir-hi “les treballadores” tal com dèiem abans).

Potser ja n’hi ha prou d’imposar criteris polítics al funcionament de la llengua. Recuperem els criteris filològics a l’hora de prescriure com hem d’usar el gènere.

 

El moment històric

En els darrers anys, la vida política catalana ha tingut molts moments que la premsa ha qualificat d’històrics: els 11S, el 9N, el 27S…, com a fites en el camí cap a la plena sobirania nacional. Lamentablement, potser el moment que passarà de debò a la història dels primers anys del segle XXI serà el 3 de gener, del qual els manuals d’història del futur hauran de dir que, incomprensiblement, una organització que sempre havia dut la independència de Catalunya entre els seus principis existencials va bloquejar la possibilitat d’arrencar formalment el procés que havia de dur el país a convertir-se en un nou estat.

Contra tot pronòstic, no va ser cap tribunal constitucional, ni poders econòmics, ni exèrcits, qui van barrar el pas a les aspiracions d’una gran majoria de ciutadans del país. El procés es va dinamitar des de dins, amb actituds irresponsables, molt irresponsables, per part d’una gent que no va voler transigir en un tema irrellevant en el moment en què ens trobàvem. Perquè, curiosament, durant les negociacions no es va sentir a dir que la CUP es queixés de què les mesures de xoc social que proposava JxSí fossin insuficients, ni del full de ruta cap a la independència. L’únic escull era sempre un nom.

Prescindint de la consideració que pugui merèixer a cadascú el Sr. Mas, crec que allò que ara importava realment era el projecte, que semblava que tenia prou consens, per millorar la qualitat de vida de tots els catalans, especialment dels més necessitats, i per impulsar la construcció d’un nou estat, net dels vicis i dels tics que havíem patit fins ara. I el fet que vingués avalat no només per dos partits polítics, sinó també per persones gens sospitoses de dretanes com Raül Romeva o Lluís Llach –per esmentar només un parell de noms– penso que mereixia una visió una mica menys restrictiva per part de la CUP.

Acabo de llegir l’escrit de renúncia d’Antonio Baños. Una decisió que l’honora i, malgrat que no ha tingut temps d’exercir de diputat, el deixa a l’altura de la consideració que es van guanyar els seus predecessors David Fernández i Quim Arrufat. Ja els trobem a faltar.

Vet aquí el moment històric. Tant de bo que m’equivoqui i no sigui el principi de la fi d’allò que un dia vam somiar que podíem ser.

5 propostes per a l’Aiguamoll de la Bòbila

L’Aiguamoll de la Bòbila ha estat objecte de successives millores que l’han convertit en un espai natural atractiu per anar a observar ocells o, simplement, per fer una passejada en un entorn agradable.

Aquí van cinc propostes d’actuacions que crec que millorarien sensiblement l’experiència de visitar-lo:

1. Punt d’informació
Habilitar la planta baixa de l’antic transformador (el primer pis del qual ja ocupa l’aula de camp) com a espai d’acollida del visitant. Podria estar obert els caps de setmana.

2. Plaques solars tèrmiques i fotovoltaiques
Per proporcionar calefacció i il·luminació elèctrica a l’edifici del transformador.

3. Alçar la caseta d’aguait
La visibilitat actual és molt reduïda, especialment quan creix el canyís. Un pis per sobre seria ideal per poder observar totes les basses.

4. Lavabo
Hi ha solucions ecològiques i netes per instal·lar un WC a l’esplanada d’accés a l’Aiguamoll.

5. Limitació d’accés
No permetre l’entrada de bicicletes (hi ha un lloc per deixar-les davant la porta), ni de gossos -encara que vagin lligats.