De dol i d’esperança

Amb poques hores de diferència ens han deixat dues persones que, sens dubte, han estat referents per al món educatiu del nostre país: el Paco Ramon i la Carme Barba. A més de ser unes persones excel·lents, tots dos han personificat en la seva vida professional un concepte del qual es parla molt però que sovint és difícil trobar-ne bons exemples: han estat autèntics innovadors.

 

Des de les aules, des dels moviments de renovació pedagògica, des del Centre de Recursos Pedagògics de l’Anoia o des de la Comunitat Catalana de Webquests han tingut un paper clau en la implementació de noves metodologies i en la formació de centenars de docents als quals han encomanat el seu entusiasme i la passió per la feina d’ensenyar.

 

La seva pèrdua segur que ha entristit molts i molts mestres que han gaudit de la seva tenacitat, de la seva sensibilitat, de la seva capacitat de treball, del gust per la feina ben feta… Estic convençut que el seu llegat perdurarà en la memòria i en la forma de treballar de tots ells.

 

Descanseu en pau, Paco i Carme.

Ser o no ser smart

techEl terme smart, com a sinònim d’intel·ligent, fa temps que forma part de les nostres vides. Smartphones, smart cities, smart classrooms… Sembla que, dit així en anglès, no és tan contundent i no es presta tant a la controvèrsia de si la intel·ligència rau en les persones o en els dispositius. De fet, aquesta no és l’única polèmica a l’entorn del concepte smart: es tracta o no d’una moda? és un invent de les empreses proveïdores de tecnologia? què hi pinten els usuaris?…

 

Tradicionalment, s’ha vinculat -intencionadament o no- la idea de smart amb la tecnologia i és evident que són inseparables. Hi ha però un matís que, al meu entendre, és fonamental: no és el mateix TENIR tecnologia que USAR la tecnologia amb unes determinades finalitats. Omplir les ciutats de sensors o les aules de pissarres digitals no és garantia de res. Amb això no n’hi ha prou (o en sobra, depèn de com es miri, perquè segurament que tothom coneix situacions en què s’ha pecat per excès en nom de la modernització…). El que fa realment intel·ligent una classe, una ciutat o un telèfon és la capacitat d’utilitzar els recursos més novedosos per aconseguir uns millors resultats, ja sigui d’aprenentatge, de servei als ciutadans o de possibilitats comunicatives. I, en aquest sentit, el concepte smart potser és més proper al de web 2.0 que no pas al d’equipaments ultrasofisticats.

 

La satisfacció de les necessitats dels usuaris (estudiants, docents o ciutadans en general) no és incompatible amb el negoci de les empreses que proporcionen tecnologia o serveis relacionats amb aquesta. La mesura en la combinació de tots dos ingredients és allò que aportarà intel·ligència a un municipi, a una classe o a qualsevol altra organització.

 

Foto: Rain Rabbit (https://www.flickr.com/photos/37996583811@N01/8901708714)

Mites i metàfores sobre les TIC i els joves

Tot i que pel juliol de 2012 ja vaig fer un escrit sobre aquesta qüestió, em permeto insistir sobre el tema ja que, tal com passa en molts camps on hi ha implicades tecnologies emergents, em preocupa que es continuïn divulgant estereotips rancis i caducats per part de pressumptes experts, alguns dels quals tenen grans qualitats com a comunicadors i aprofiten aquesta condició per deixar bocabadada una audiència (habitualment docents o pares) a la qual procuren deixar clar, ja d’entrada, que formen part d’un segment que titllen d’immigrants digitals, de visitants ocasionals de la xarxa i altres ximpleries que contraposen a les qualitats atribuïdes als joves (nadius digitals, residents a la xarxa, etc.) i que els semblen innates només pel fet d’haver nascut a partir d’un determinat moment.

 

D’entrada, trobo extremadament agosarat que algú es vegi capacitat per parlar de l’impacte de les TIC als joves, així en genèric. Més enllà d’una edat cronològica -i unes perspectives de futur més aviat negres, potser hi hauríem d’afegir ara-, el col·lectiu dels joves és probablement el més divers pel que fa a hàbits, a gustos (i a la forma d’expressar-los), a tendències i, evidentment, a usos de les tecnologies.

 

És evident que el ràpid desenvolupament de les TIC ha tingut un gran impacte a la nostra societat (però a tota: a nens, adolescents, joves, adults, gent gran… a mecànics, farmacèutics, impressors, banquers… a productors, consumidors, usuaris…). Al món educatiu també n’ha tingut, encara que segurament en una mesura molt menor a allò que era imaginable en un inici. Però, si ha estat així, llevat de casos en què la resistència al canvi ha frenat el procés, no és perquè els professors i els pares siguin nouvinguts al món digital, ni cap altra de les etiquetes que tant els agrada de posar als xarlatans que viuen del tipus de prèdiques que apuntava al principi. Les polítiques educatives erràtiques, guiades a vegades per la tecnologia i no per la pedagogia (recordeu el fracàs estrepitós de l’Educat 1×1?), i un sitema educatiu orientat -lamentablement- a les proves d’accés a la universitat, on la dimensió competencial de l’aprenentatge encara queda a segon terme, no hi han ajudat gens.

 

L’ús social de les TIC està molt més avançat que no l’ús didàctic, entre altres coses, perquè compleix un objectiu essencial per tal que qualsevol tecnologia sigui acceptada massivament: facilitar la vida.
Joves i grans es comuniquen per Whatsapp (encara que, lògicament, no l’utilitzen per dir-se les mateixes coses), miren la programació del cinema al mòbil, comparteixen fotos, vídeos i acudits, s’informen a l’ordinador o als dispositius mòbils, compren tot tipus de productes i serveis…
El problema, quan es trasllada el concepte de “facilitar la vida” al món acadèmic és que massa sovint s’associa a qüestions mecàniques (autocorrecció, llibres digitals…) i no es té prou en compte la possibilitat d’introduir canvis metodològics.

 

En comptes d’etiquetar i classificar tan a la lleugera -en definitiva, tots som usuaris de la tecnologia-, crec que seria més productiu pensar en iniciatives que aprofitin a fons les possibilitats dels dispositius. No cal inventar gaire res de nou, però sí que cal plantejar-se alguns canvis significatius, com ara l’eliminació del veto sistemàtic a l’ús dels dispositius mòbils a les aules. Per sort, hi ha bones experiències que demostren que és possible una altra forma d’incorporar les TIC a l’ensenyament i que s’apropa més a la realitat que ens envolta.

 

Carta als Reis d’Orient

Estimats Reis d’Orient (segurament els únics reis estimats),

Fa anys que fem molta bondat, aguantant el xàfec, queixant-nos només el més justet, mentre perdem qualitat de vida cada dia que passa.

Ens fan estar en crisi perquè els que estan acostumats a guanyar sempre es veu que no guanyen tant com voldrien. Ens fan creure que si estem calladets i ens anem estrenyent el cinturó algun dia les coses milloraran una mica i que, tot i que mai res tornarà a ser com abans, no passarem tantes penúries.

No paren de repetir-nos que vam estirar més el braç que la màniga i, és clar, ara en paguem les conseqüències. Ens diuen que si un banc s’enfonsa gairebé s’acaba el món. Ens retallen per totes bandes amb excuses tan “nobles” com el manteniment dels serveis bàsics, la creació de llocs de treball… però la realitat és que cada vegada som més pobres, estem més mal servits i, a sobre, els de sempre continuen sense estar contents i ens volen collar més encara.

Fan servir el llenguatge tal com els convé per fer-nos creure que les grans obres (aeroports sense avions, quilòmetres de tren d’alta velocitat sense viatgers, carrils de vehicles d’alta ocupació sense cotxes…), els milions abocats a la banca i a grans empreses o les subvencions desorbitades són inversions, mentre que sempre que parlen de salut, cultura o educació en diuen despeses. A l’espoli l’anomenen solidaritat i de la negativa a deixar expressar un poble es veu que se’n diu “legalitat vigent”.

Per tot això, estimats Reis, només un demano un parell de cosetes: un punt de rebel·lia per ventilar corruptes, mentiders i aprofitats i una gran dosi d’il·lusió per l’oportunitat de construir un nou estat inspirat per uns altres valors.

Com que crec que no és demanar massa, us estaré molt agraït si ens les porteu aquest 2014.

Lectura sí, però…

UntitledLa Fundació Enciclopèdia Catalana i el Departament d’Ensenyament han promogut una nova edició -la desena- del Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta, que es realitzarà, com de costum, en diferents fases durant la primavera de l’any 2014.

No poso en dubte el valor de la lectura en veu alta com una de les habilitats a treballar des de l’escola però permeteu-me que discrepi de la volada que s’atorga a una activitat que sembla més pròpia del segle XIX que no del XXI.

 

Com a membre de la xarxa iEARN, he tingut l’oportunitat d’assistir en diverses ocasions a la trobada internacional que es celebra cada any i a la qual participen, a més de professors, alumnes de secundària de diferents països. Una de les coses que m’ha impactat repetidament d’aquestes trobades és la capacitat de parlar en públic dels joves, de fer una presentació ben estructurada, de comunicar (sense llegir), de transmetre… i, a més, en alguns casos, de fer-ho en una llengua que no és la que utilitzen habitualment. Davant d’això, sovint hem comentat amb companys que una de les grans assignatures pendents del nostre sistema educatiu són les habilitats comunicatives.

 

Un bon lector devia ser molt apreciat anys enrere en feines que avui han anat molt de baixa, com la de capellà o la de pregoner. La societat actual reclama bons comunicadors.

Entre llegir en veu alta i comunicar hi ha diferències evidents, però sobretot en destacaria el grau d’interiorització d’allò que s’exposa. Segurament que és necessari haver entès bé un text per poder-lo llegir en públic però és infinitament més rellevant el volum d’habilitats cognitives que cal activar per fer una presentació o una exposició oral.

Potser ja és hora de pensar en altres tipus de certàmens -no necessàriament competitius- en els quals els alumnes puguin mostrar unes destreses més adequades als nostres temps.

 

Foto: Brisbane City Council. Green Heart Schools public speaking competition

Per què un B2 de llengua estrangera?

Alguns mitjans de comunicació ahir es feien ressò de la notícia que els universitaris catalans hauran d’acreditar un nivell B2 de llengua anglesa, francesa, alemanya o italiana per poder obtenir el títol de grau.

Desconec l’autèntic rerefons d’aquesta mesura, de la qual ja fa temps que es parla. A mi em sembla que afavorirà ben poc els estudiants. No vull dir amb això que no sigui extraordinàriament important que siguin competents en una tercera llengua, però no crec que aquesta sigui la forma d’aconseguir-ho.

De fet, rectors d’algunes de les principals universitats del país ja han manifestat el seu desacord amb la iniciativa que el govern català inclou a la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos.

Personalment, crec que la llengua estrangera (o, diguem-ho clar, l’anglès) hauria d’estar present en tots els plans d’estudis per una doble motivació: per facilitar l’accés dels estudiants a un gran volum de documentació que els serà útil per a la seva formació (la producció científica en anglès és d’obligada consulta per estar al dia de molts temes) i també per obrir-los portes en l’àmbit professional un cop graduats. I justament perquè aquesta competència lingüística és una necessitat, no té cap sentit que l’acreditin en finalitzar els estudis. Considero que seria molt més efectiu que la llengua en qüestió fos matèria obligatòria als primers cursos dels graus i que fos la mateixa universitat qui garantís un bon nivell.

Altrament, no deixa de ser un tràmit administratiu comparable a exigir que els graduats tinguin carnet de conduir per aconseguir el títol.

Ensenyar a nedar

Un dels neguits que solen manifestar els professors que participen en formació sobre eines web 2.0 aplicades a la docència és la rapidesa amb què aquestes evolucionen i la contínua aparició de novetats en aquest camp. L’experiència dels darrers anys tutoritzant cursos telemàtics sobre aquest tema em fa pensar sovint en aquell joc de paraules que diu més o menys així: “ara que havíem après a dir penícula, resulta que en diuen flim“.

La veritat és que fins i tot els més friquis de les tecnologies ho tenen molt difícil per estar al dia de les novetats. No és estrany doncs que ens sorprengui -i, fins i tot, ens aclapari- la velocitat amb què surten actualitzacions i noves versions de les aplicacions. Afortunadament, la majoria de canvis són per simplificar el seu ús i ens hi acostumem de seguida. Sovint, també, ens trobem amb noves eines que ens creen el dilema de si adpotar-les o no (bàsicament perquè no tenim la certesa que les necessitem, però volem estar “à la page”…).

Fa uns dies, el professor Joan Manuel del Pozo, en una conferència adreçada als professionals dels Centres de Recursos Pedagògics, va fer esment del concepte de cultura líquida -formulat pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman– aplicat al món educatiu. Tot canvia molt de pressa i això representa un xoc important, especialment per als nascuts fa més de trenta anys, en una societat tradicionalment sòlida (en les creences, en el món laboral, en el funcionament de les organitzacions…).

Traslladant la metàfora a l’educació, durant molts anys l’escola intentava ensenyar a caminar per la vida. El canvi d’estat de l’entorn on ens toca viure ara (i això és imparable!) fa aconsellable que el paper de l’educació evolucioni cap a ensenyar a nedar -o potser a navegar- ja que, si encara només pretenem caminar, probablement estarem contribuint a augmentar la fractura entre el món escolar i la resta de mons per on es mouen els nois i els joves.

El repte, avui, no és esclar muntanyes per arribar al cim del coneixement sinó navegar entre illes i aturar-se en aquelles que ens ofereixin respostes, abans de reemprendre la ruta cap a altres arxipèlags.

 

illes

Fotografia: Peti Morgan (http://www.flickr.com/photos/petideuxmont/5455181745)

Adéu i gràcies, Alfons!

L’agost ha acabat amb una notícia trista, la mort de l’Alfons Vila.

El vaig conèixer l’any 1980. Vam coincidir impartint cursos de català per a mestres, en el programa de reciclatge de llengua i cultura catalana. Aleshores jo era un professor novell, acabat de sortir de la universitat, i en ell vaig trobar el suport inestimable d’un company amb més experiència de la qual, però, mai en va fer ostentació.

Els nostres camins professionals es van tornar a trobar deu anys més tard, al Centre de Recursos Pedagògics del Bages. Quan jo hi vaig arribar, ell ja feia un parell d’anys que hi treballava. Al llarg de set cursos vam compartir el projecte engrescador d’intentar fer rutllar un servei de suport als docents, primer tots dos sols i, més endavant, amb un equip més ampli.

Treballador incansable, discret, creatiu, innovador… però sobretot un gran company i una persona excel·lent. Li devem moltes realitzacions, algunes de les quals encara funcionen, com l’iPot -el programa d’activitats de suport als centres educatius del Bages- en el qual va tenir l’encert d’implicar el Consell Comarcal i, defugint qualsevol mena de protagonisme, va idear una oferta d’activitats de les quals s’han beneficiat milers i milers d’escolars de la zona en els darrers vint anys.

El vaig veure per darrera vegada en començar l’estiu. Vam parlar una estona i em va dir que ja deixava definitivament la feina perquè la malaltia no li permetia continuar treballant. No obstant això, em va sorprendre quan es va interessar per uns problemes musculars que jo havia tingut mesos enrere i que ja no recordava que li hagués explicat. L’Alfons era així. Podia estar patint una malaltia molt greu i tenia la capacitat d’interessar-se per un altre que tenia unes molèsties insignificants al costat del que li passava a ell.

No és gens estrany que hi hagués una coincidència total en les diferents intervencions que hi va haver en l’acte de comiat que se li va fer a Súria -el seu poble adoptiu- el passat 30 d’agost. Discreció, compromís, disponibilitat, capacitat d’escoltar, respecte… qualitats humanes afegides a una gran saviesa i a una extraordinària capacitat per fer que tothom es sentís protagonista d’allò que feia.

L’ensenyament ha perdut un gran professional i el món, una persona extraordinària.
Gràcies, Alfons.

 

WordPress fa 10 anys

El 27 de maig WordPress va celebrar el seu desè aniversari. Em sumo a les felicitacions que ha rebut el creador de la plataforma (Matt Mullenweg) i l’empresa que l’administra (Automattic) per aquesta fita. Ho faig gairebé en qualitat de nouvingut ja que fa només un parell d’anys que l’utilitzo a la feina i tan sols un parell de mesos que hi faig el blog personal.

blog_wordleHavia treballat sempre amb Blogger i he de confessar que, al principi, em va costar una mica d’acostumar-me a un sistema diferent, sobretot en aspectes un xic avançats, com ara la personalització del tema o les actualitzacions. Un cop superat l’aprenentatge inicial, estic satisfet del canvi, sobretot per la llibertat que dóna la possibilitat gestionar tot l’entorn un mateix.

Més enllà de les diferències entre una aplicació i l’altra, és important no perdre de vista la seva funció: que tothom pugui publicar a internet de manera fàcil, atractiva i gratuïta. En aquesta darrera dècada s’han creat milions de blogs, cosa que significa que milions de persones poden compartir els seus interessos, les seves reflexions i el seu coneixement amb la resta d’internautes.

Mantenir un blog no és senzill. No em refereixo als aspectes tècnics sinó a la constància necessària per anar publicant amb certa regularitat, especialment quan no s’és ni escriptor ni periodista. Perquè, a més, a diferència del que passa en la majoria d’espais de publicació de les xarxes socials (Twitter, Google+, Facebook…), els escrits d’un blog solen ser textos elaborats en els quals es té en compte tant el contingut com la forma.
Des d’aquest punt de vista, el seu potencial educatiu continua sent molt alt. Ja fa anys que han aparegut llibres, articles i reculls sobre aquest tema, però crec que val la pena insistir-hi, sobretot perquè l’expressió escrita continua essent l’assignatura pendent del nostre sistema educatiu.

Millorar les presentacions

Gairebé es fa estrany assistir a una xerrada i que el ponent no acompanyi les seves paraules amb un suport visual, normalment en forma de presentació. Des de fa temps, molts docents han incorporat les presentacions a les seves classes de forma habitual. S’utilitzen també a les reunions, a les assemblees i en diverses situacions comunicatives en què algú s’ha d’adreçar a una audiència més o menys nombrosa.

Tot i que des de fa anys alguns experts en comunicació han alertat sobre l’abús del Powerpoint, la realitat és que continuem assistint a conferències on es mostren diapositives horroroses (il·legibles, farcides de contingut, amb combinacions de colors que fan mal d’ulls…) i, cosa pitjor encara, a classes on el professor projecta els apunts!

Hi ha molt marge de millora pel que fa a la qualitat de la majoria de presentacions que es veuen en entorns acadèmics i professionals. Les idees que recull l’amic Carles Caño al seu magnífic blog Presentástico són un recurs interessantíssim. Avui, però, us recomano la presentació elaborada per la professora americana Chiara Ojeda, en la qual aposta per la simplicitat del disseny i mostra com transformar diapositives avorrides en elements visuals capaços de cridar l’atenció de l’audiència.

 

També val la pena aquesta altra, que recull els trucs de bons comunicadors: